Casa Batlló

Va ser una reforma d’un client que vol una obra única…

Gaudí no va construir la casa Batlló del no res. En el seu lloc hi havia la casa Lluís Sala Sánchez, construïda 30 anys abans per l’arquitecte Emilio Sala Cortés, professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Era un dels mestres de Gaudí i el va utilitzar ocasionalment com a delineant. Era un edifici convencional, de planta baixa i quatre pisos. Al costat mateix, l’arquitecte havia fet també la casa d’Emília Adrià que, modificada en alçada, encara es conserva.

La vella casa va ser adquirida el 1900 pel fabricant tèxtil Josep Batlló i Casanovas, emparentat per matrimoni amb els Godó, empresaris i propietaris de La Vanguàrdia. Com altres grans homes de la burgesia catalana, Josep Batlló va adquirir la casa per convertir-la en la seva residència. En principi pensava en substituir-la per una de nova, però finalment es va decantar per una reforma radical. Per mostrar el seu estatus social volia una casa única, diferent, i va pensar en Gaudí. No era la primera vegada que treballava a Passeig de Gràcia (havia fet la farmàcia Gibert i el bar Torino, ara ja desapareguts) ni seria l’última. Amb el seu equip es va posar mans a l’obra entre el 1904 i 1906, quan amb més de 50 anys ja tenia un estil original en què l’ús de la geometria i la inspiració de la natura són essencials. Gaudí va afegir un pis i unes golfes, va ampliar el pati interior, va redistribuir els interiors —especialment a la residència del propietari, per això s’anomena pis principal—, i transforma completament la façana, que era l’aparador on es manifestava el poder dels propietaris de la casa.

Una façana lluminosa que estimula la imaginació

La façana de la casa Batlló és una de les icones de la ciutat. És de forma ondulada, aspecte que anticipa el que després farà a la Pedrera. Els materials amb els quals està realitzada fan que llueixi com cap altra a la ciutat. A la planta baixa i al pis principal s’utilitza la pedra de Montjuïc que es treballa per donar-li un aspecte quasi vegetal: les columnes i els arcs recorden troncs i branques i deixen espais buits que fan d’entrada i permeten la il·luminació. Per sobre, a partir del segon pis, el mur es tracta com un tapís de colors on s’obren balcons metàl·lics, el joc de policromia s’aconsegueix amb un revestiment de fragments de vidre de color rosa, verd i blau i peces circulars de ceràmica que es col·loquen sobre una base de morter de calç. Es diu que Gaudí, des del carrer, guiava els obrers dient-los quines peces havien d’anar col·locant per aconseguir l’aspecte desitjat. Segur que al seu costat hi havia el seu col·laborador Josep Maria Jujol.  El conjunt es corona amb un teulat de ceràmica que passa del verd (a la dreta) al rosa vermellós (a l’esquerra) i pel blau violaci (al centre). Presenta una ondulació aguda i hi sobresurt una torre. La façana de la Casa Batlló estimula la imaginació, és una obra quasi abstracta que ha donat lloc a diverses interpretacions.

Sant Jordi, la casa del drac o dels ossos

Diuen que Gaudí, home patriòtic i fervent cristià, va concebre l’edifici com un himne simbòlic a la llegenda de Sant Jordi, victoriós vencedor contra el drac que apareix al coronament de l’edifici i que té la forma del perfil de l’esquema del drac, amb l’espinada ben destacada i el cos ple d’escates ceràmiques. Té el cap girat cap al carrer d’Aragó, una finestra triangular li fa d’ull. A la banda esquerra, una torre coronada per la creu gaudiniana de quatre braços (que també té l’aspecte de flor que acaba d’obrir-se) simbolitza la llança o l’espasa del Sant ben clavada al llom. A la torre s’hi poden veure els anagrames de la Sagrada Família: Jesús (JHS), Maria (M) i Josep (JHP).

També la part central de la façana, el tapís de color intens, pot suggerir la pell del drac. Fins i tot la galeria de la tribuna, amb les seves àmplies obertures, seria la boca oberta del drac que té els ossos de víctimes que acaba de devorar. Més restes d’aquestes es reparteixen per la façana, els cranis dels qui ha devorat el drac són els balcons que tenen el color dels ossos. Però no seria aquesta la única referència dragoniana: del drac en podem veure la cua a la barana de l’escala interior i, la gola, al pati central.

La casa dels badalls

Un aspecte de la façana que cridà molt l’atenció als barcelonins va ser la gran quantitat d’obertures que la casa oferia. A diferència de la pràctica totalitat dels edificis de l’Eixample, a la casa Batlló el buit té més relleu que el ple. El mur comença al segon pis. A la planta baixa trobem cinc grans arcs: un és l’entrada a l’edifici, un altre al soterrani i la resta corresponen a la botiga. El pis principal és un gran mirador sobre el passeig: hi ha tres grans obertures subdividides per sis lleugeres columnetes que semblen tendres branques o ossos i que donen lloc a set enormes finestrals de fusta de  forma arrodonida i que estan tancats per dalt amb vitralls de colors. Tantes obertures en facilitaven la il·luminació i la ventilació, a més de despertar la imaginació popular que va batejar la casa com la casa dels badalls.

La casa les màscares

Més lligada amb l’aspecte lúdic de la casa, hi ha hagut una interpretació lligada a la festa del Carnestoltes: els balcons són vistos com a màscares, el recobriment de trencadís dels pisos és el confeti i, el coronament, el barret de l’arlequí. Es fa difícil pensar que un home tant religiós com Gaudí trobés la seva inspiració en una celebració en què don Carnal s’imposa a donya Quaresma.

Una casa respectuosa amb la seva veïna

Una dels aspectes que més s’han valorat de la reforma que va fer Gaudí és el respecte que va demostrar amb la Casa Amatller, la casa veïna, construïda per un jove Josep Puig i Cadafalch el 1900. Gaudí va baixar l’alçada de la teulada de la seva casa per tal que no es sobreposés a la seva veïna i va situar-hi un balcó dissenyat especialment. Hauria d’haver estat una lliçó per aplicar a la resta de construccions de l’Eixample, potser la de l’altre del costat ho hauria d’haver tingut present quan, als anys 60, es va produir la remunta de la que fa xamfrà amb el carrer Aragó i que ofega l’obra de Gaudí.

Mobiliari que es pujava amb politges

A la part alta de l’edifici trobem un balcó amb forma de flor que comunica les golfes amb el carrer. A cada costat hi ha uns braços metàl·lics que havien de servir per fer mudances i fer entrar el mobiliari a l’interior de la casa sense necessitat d’utilitzar la porta principal ni les escales estretes.

Un paviment pensat per a la Casa Batlló que s’estén pel Passeig de Gràcia

Gaudí va fer un dissenyar els paviments del dormitori de la casa Batlló que ha quedat com un dels símbols del passeig: són les peces hexagonals amb motius mariners: algues, cargols i meduses. Aquest paviment, fet per la casa Escofet, no va ser utilitzat a la casa però va ser recuperat per la casa Milà i ha estat utilizat a les voreres del passeig.

Uns propietaris valents i uns llogaters segurs i de pel·lícula

La casa ser propietat de la família Batlló durant uns cinquanta anys. Durant els primers anys els Batlló van trobar poca col·laboració de les autoritats municipals i d’hisenda pel que fa al tema permisos i tributs. Quan Josep Batlló va morir, va passar a la seva vídua, Amàlia Godó, després a les seves filles Mercedes i Carmen i ,per últim, al seu nét César Marimón Batlló. El 1954 va ser venuda a la Sociedad Ibérica de Seguros. Anys més tard es va posar a la venta i, finalment, el 1994 el president de la companyia d’assegurances, Enric Bernat —que també ho és de l’empresa Chupa Chups— la va comprar. Des del 2002, la societat Casa Batlló S.L.U. gestiona les visites i ofereix l’edifici per a actes socials.

Com moltes de les cases de l’Eixample, la casa Batlló era una “casa de renda” pensada perquè els amos visquessin al principal amb  diversos llogaters a la resta de pisos. Sabem que la planta baixa va acollir des del 1905 al 1921 la seu de la casa cinematogràfica Pathé frères. Entre 1922 i 1940 s’oferien els productes de tota una institució comercial a la ciutat: la casa de Queviures Martignole, que tenia la seva casa mare al carrer Escudellers. Després, i fins el 1986, va acollir la galeria d’Art Syra, propietat de Montserrat Isern, per on passarien entre d’altres els artistes Josep Amat, Pere Daura, Grau Sala, Joaquim Sunyer, Francesc Gimeno, Josep Granyer i Giralt, Rafael Benet i Vancells, Josep Guinovart, Àngels Santos, Olga Sacharoff i Soledad Martínez. Dels llogaters instal·lats als pisos, només remarcar que va ser utilitzada per la companyia d’assegurances propietària, que el quart pis va allotjar des del 1930 els laboratoris Roca i que també hi havia, entre 1942 i 1958, la distribuïdora cinematogràfica Producciones y distribuciones Chamartín.

Millora amb el pas del temps

La casa Batlló no va ser tant valorada quan es va fer com ho és ara. Només cal dir que l’any 1907, quan es va donar el premi al millor edifici construït a la ciutat l’any anterior, el guardó va anar a parar al Colegio Condal de Bonaventura Bassegoda Amigó, a l’actual carrer Amadeu Vives, aleshores Cameros. La casa Batlló va rebre una menció per ser “edificada amb singular enginy i en la que l’eminent arquitecte Antoni Gaudí ha fet gala de la seva febril inventiva amb un bon nombre de detalls moderníssims que corroboren les dots que l’adornen”. Devia desconcertar el jurat més que no agradar-li. Però la casa va acabar triomfant: es va incloure al Catàleg del Patrimoni de la ciutat (1962), es va reconèixer com a Bé d’Interès Cultural (1969) i es va incloure a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO (2005).

Font: Paseo por Barcelona