Premis Goya 2016: estilismes, postureo i la Preysler

La Gala de lliurament dels Premis Goya ens posa a mil als periodistes del cor i la faràndula. És la nit del cinema, sí, però també la nit dels estilismes, els postureos, les parelles i les sorpreses. És la nit que algunes de les nostres actrius s’animen i es pensen que són alguna cosa sobrenatural. I sinó que l’hi preguntin a la reina del postureo màxim (com diria Ylenia), Paz Vega. L’actriu arribava a la catifa vermella amb uns aires d’estrella que la col·locaven a l’altura de la mateixa Audrey Hepburn. El vestit blanc de Calvin Klein és cert que li quedava espectacular, però tenia un error: quan començava a caminar semblava C3PO. Incòmode a morir. Però és aparèixer Paz Vega i tot es para. Al fet que sembla que tingui una carrera espectacular? No roda ni una pel·lícula a l’any! ‘Spanglish’ va ser al 2005, va anar a viure a Los Àngeles, no ha fet res bé i sembla que sigui el no va més. Vaja, una mica com Elsa Pataky, que es donen elles una importància que no tenen i anem la resta i ho comprem. Blanca Suárez, gran absent, per cert, també transmet aquesta flipació, però amb la diferència que sí que treballa una mica més.

Les estrelles de debò van arribar dels últims, com mana el protocol. Penélope Cruz, amb el seu Versace Atelier (escot paraula d’honor, per no variar), i Javier Bardem amb vestit negre, corbatí tort i mànigues massa llargues (com Kiko Rivera en les noces del seu germà Cayetano, recordeu?) van arribar junts i van posar junts. Al·leluia! La parella sol aparèixer per separat a les festes, gal·les i altres saraos. I quan passen pel photocall moltes vegades també ho fan per separat. És aquí quan la seva ridiculesa i antipatia guanyen per golejada al seu indiscutible talent. Doncs això, junts i somrients, encara que els fotògrafs volien més. Els van demanar un petonet, però no l’hi van donar. Això ja hagués estat el acabose.

També de les últimes arribava Juleitte Binoche i poc abans ja ho havia fet Tim Robins, acompanyat de Fernando León de Aranoa (podria pentinar-se alguna vegada aquest home no?). A mi l’escot de Juliette em sembla excessiu, però gairebé no podia fixar-me en ell perquè els cabells crespats del cogote m’estaven posant molt nerviosa. Encara que nerviosos estaven ells quan va començar la gala i van veure en l’escenari trucs de màgia i actuacions musicals pròpies de la gala de finalització de curs de P3 Quina xafogor!

I comença la Gala. I jo sense veure a la Preysler i Vargas Llosa. Que els enfoquin ja, per Déu, que em volia donar un parraque. Només una imatge ràpida però amb temps suficient per analitzar el bàsic. La ‘perla de Manila’ havia explicat que el protagonista era Mario i que el seu estilisme no li preocupava molt. No es pot ser més mentidera. L’havia treballat. I no va decebre. Vestit de Naeem Khan retocat per a la seva edat. En el model original l’escot arribava fins al melic. La Preyler va decidir, correctament, reduir-ho i adaptar-lo per ser més adequat. L’única cosa que li va fallar va ser el maquillatge, o la il·luminació millor dit. Quan vaig aconseguir veure’ls entre el públic ella era un conguito. Semblava mulata. Más Michael Jackson que mai. El Rei del Pop ha ressuscitat i no ho sabíem. Ja avançada la gala, quan l’escriptor va pujar a l’escenari per lliurar el Goya al millor guió, vaig poder veure-la millor. Sense el Photoshop de la revista ‘Hola’ la socialité perd, encara que poc li importava. La Preysler va tenir el seu minut de Gloria quan Elvira Lindo la va catalogar com “l’estrella de la nit”. Bardem, Pe, Inma Cuesta, Luis Tosar i la resta d’actors en aquell moment es van voler morir. I jo, pensant en les seves cares de sorpresa i indignació, vaig gaudir com una boja.

Als 20 minutos de gala, quan començava a repanchingar-me al sofà, arriba el Premi Goya al millor actor revelació per a Miguel Hernán. La història que Daniel Guzmán el va trobar pel carrer i li va donar un paper després de preguntar-li l’edat em va semblar extranya (aquí el meu company David Broc riuria maliciosament), però les llàgrimes posteriors que em va provocar l’emoció del director van desviar els meus pensaments retorçats. Va ser el moment més emotiu, més intens i més real de tota la gala. Potser és que ens va enxampar per sorpresa, però amb lo malamet que anava tot, a alguns ens va salvar la nit. Per cert que el Goya el va lliurar María León, vestida de Leandro Cano. Va ser de les poques que va arriscar en la seva elecció i, per a mi, de les millors de la nit. Dita queda.

En aquest moment, ja incorporada de nou, atenta, emocionada, creient que la nit s’hi havia animat, va i li falla el micro a Dani Rovira. Ostiazo de realitat. L’hi arreglen i segueix amb el discurset. Ben salvat. Però, encara que no sóc experta en monòlegs, això l’hi deixo al meu volgut Andrés Torres, crec que els acudits eren justets, previsibles, simplons i bàsics. El ‘zasca’ a Montoro potser va ser el millor, però poc més a destacar.

Sort que la cosa va seguir bé. Tocava el torn del Goya al millor maquillatge i perruqueria. I van i entren Yolanda Ramos, Belén López i Enrique Villén. Una broma no? La pitjor pentinada de la nit lliura el Goya a la millor perruquera? El maquillatge de Yolanda Ramos era més o menys correcte, però el pentinat? S’havia estat rebregant amb algú entre bambalinas i no es va adonar que li tocava sortir? Si volen fer-ho a propòsit no els surt. Per cert que la manera de brillar de Belén López no era per un focus mal col·locat. Es va passar amb el Botox, segurament He dit Botox? Mare meva! El realitzador em regala un plànol de Belén Rueda. Començo a riure’m i a saltar al sofà Una altra broma de la nit? El seu intent de semblar més jove no li va sortir bé. Tot el contrari, diria jo. Buscant-li un doble així ràpid, a mi em va recordar a l’àvia del Titanic El pentinat era idèntic! Si s’ha vist a casa, segur que vol plorar. Ja sabeu que ella mai ha passat per quiròfan ni s’ha fet retocs (això va dir en una entrevista en ‘El Mundo’ i tots seguim descollonant-nos), però el del dissabte va ser una oda sense paraules al Botox, a l’àcid hialurònic, a les infiltracions de vitamines, a les injeccions i potser, i només potser, a uns lleus estiraments en la pell. Clar que Belén Rueda també va negar en el seu moment que mentre rodava ‘Mar Endins’ tingués un rollete amb Bardem. Els paparazzi, a dia d’avui, encara s’estan rient.

Però vinga, tornem al tema que és el torn de lliurar el Goya a la millor direcció artística i per a això entren en escena Verónica Sánchez i Fernando Guillén Corb. Espera, un moment. Però, què porta Verónica Sánchez? Què és aquest vestit? No li podia quedar pitjor. L’actriu va triar un disseny de ‘The 2nd Skin’ amb difícil tall, difícil estampat i difícil combinació. El que em sembla estrany és que mirant-se al mirall no s’adonés que li quedava realment malament. La pitjor de la nit, sens dubte. I, o suava com un pollastre o el maquillatge estava mal fet, però la lluentor del front era fins i tot pitjor que el de Belén Rueda.

Següent torn per a Aura Garrido i Marta Hazas. Les dues, maquíssimes, es van decantar pel blanc, el color de la nit. Tot anava be fins que el guió els va obligar a interpretar una espècie de sketch que no feia gràcia, gens de gràcia, encara que elles intentessin riure per salvar-ho. En una gala de caspa per excel·lència em va semblar de rècord aconseguir ser les més ridícules de la nit. Pobres, tant glamur i tanta elegància tirades per terra per un guió lamentable. Vergonya aliena de la bona.

Sort que enmig d’aquesta bogeria el realitzador m’ofereix un plànol d’Alex García. Què guapo! Però, espera, Qui està asseguda al seu costat? És Verónica Echegui? No pot ser! Si havien tallat! Ell està al teatre treballant amb Manuela Vallés i els paparazzi els van enxampar en ple calentón pel carrer. Encara que, ara que penso, es rumorejava que Vallés i Alex García havien trencat. Doncs aquí tenim la notícia. Després d’uns mesos de petonejar-se i una mica més amb la Vallés, l’actor i la seva ex s’han reconciliat. Quina llàstima! perquè Manuela Vallés em sembla molt més maca i més simpàtica. I de l’Echegui no tinc bones referències. El desaparegut Bigas Luna em va dir en el seu moment que de totes les actrius amb les quals havia treballat la més difícil, per caràcter especial, havia estat Verónica Echegui, i ho deia esbufegant i atabalat. Un Bigas Luna que va treballar amb Penélope, amb Elsa Pataky i amb una infinitat de súper dives, així que em vaig espantar en gran manera pensat com seria aquesta jove. Però es veu que a Alex García aquest caràcter especial li posa. Sort per a ell. Per cert que també estava per aquí Miguel Ángel Muñoz, ex de la Vallés es van parlar? Jo aposto que sí.

Un parell de premis més i arriba el discurs del President, Antonio Resines. El moment de la nit. El públic reia a cada frase. Que no és el monòleg d’humor home, que és el president. El públic estava totalment desubicat. El seu discurs no va ser res convencional, gràcies a Déu. Amb el seu discurs, el realitzador va decidir que era el moment d’enfocar als polítics i apareix en escena Pablo Iglesias, vestit amb esmòquing. Esglai total. Els progres són així. Va a veure al Rei i ho fa amb les mànigues de la camisa doblegades. Però va als Goya, calla que estaran aquí tots els de la cultura que cal tenir-los contents, i es posa esmòquing. Si jo vaig a treballar a Sarsuela com a periodista i no segueixo les normes de protocol, no em deixen ni passar de la porta. Iglesias ja s’ha presentat dues vegades i ha passat de tot. Ha de creure’s que si es posa un vestit es convertirà en corrupte com alguns dels seus companys d’hemicicle. És veritat, no fa falta gastar diners per a això, anem a canviar-ho, sóc de Podemos i austeritat abans de res. Però calla, que em conviden als Goya. Aquí sí que vull quedar bé, aquí sí que no m’importa vendre’m a alguna cosa tan superficial com la roba, aquí sí que em vesteixo com toca. Claaaaaaaar.

M’estic enrotllant més del compte i mira que queden alguns punts per destacar. Continuem:

- Les més sexys de la nit van ser Úrsula Corberó i Clara Lago. Per cert que estava Nieves Álvarez entre les convidades. Sort que no va aparèixer Velencoso perquè la morbositat a la zona de canapès estava servit. La Corberó va triar a Teresa Helbig i va ser, una vegada més, de les millors de la nit.

- Sorpresa per tots va ser l’estilisme de Cecilia Freire que acostuma a no escollir bé. Però això ha canviat. El dissabte el seu vestit d’Ana Loking va ser també dels més encertats.

- Cadena Perpètua a Oscar Jaenada per la seva disfressa a camí entre el Zorro i Pirates del Carib. Ridiculesa màxima.

- Irene Escolar ha de deixar de sobreactuar. En la seva dedicatòria em va faltar un ‘el capitalisme em fa plorar’ per tornar a ser trending topic. Tot el que té de bona actriu ho té d’intensa. Calladeta guanya.

- L’actuació de Serrat, ummm, perdó? Solament la meva tele anava malament o és que el so era una pena? D’aquest moment només va valer la pena veure a Vargas Llosa a punt de sobarse i a la Preysler somrient com si res fora amb ella. Orgasme.

- Leticia Dolera, preciosa de Dolores Promesas. Simpàtica i senzilla. Me la quedo.

- Dani Rovira va posar el micro al cor d’Asier Etxeandía perquè escoltéssim el seu batec. Va sonar una cançó de Rafaela Carrá. No fa falta dir res més. El seu vestit blau, per cert, dels més encertats de la nit.

- Natalia de Molina guanyant el premi a la millor actriu per davant de Penélope Cruz, Inma Cuesta i Juliette Binoche. Guanyant no només el Goya sinó també en estilisme. El seu vestit de Georges Obeika era molt superior a la resta de companyes. Em va sobrar el seu excessiu catetismo res més pujar a l’escenari. No feia falta. Però no era necessàri que tallessin el seu discurs. Vam aguantar alguns pitjors i ningú va dir ni mu.

- Victoria Abril. Sembla una boja. Així, sense més. Apareix en l’escenari a lliurar el Goya al millor director i ho fa amb aquests pèls, amb aquest somriure i amb aquesta dispersió. Improvisa un discurset i aprofita per demanar feina. Al més pur estil Candela Peña. Tots desmaiats.

- ‘El Corredor’ va guanyar el premi al millor curt de ficció. Ja sé que no pega molt aquí però és un chascarrillo personal, ho sento. Em vaig alegrar com una boja perquè un dels protagonistes, Lluís Altés, és un actoràs i és també un dels amics que més estimo. Enhorabona Lluís.

I poc més. Amb tots aquests ingredients, l’audiència no va fallar i més del 25% de share va seguir a Dani Rovira, als guanyadors i als seus discursos. Es va baixar el teló. L’any que ve, més.