Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
Cervantes i el Quixot a Barcelona
400 anys de la mort de Cervantes.
Cada any es commemora alguna efemèride i aquest 2016 es recorda que fa 400 anys, un 22 d’abril de 1616, i amb 78 anys d’edat, acabava la vida de l’autor del Quixot.
Aquestt serà l’any Cervantes i pot ser un moment immillorable per submergir-nos a les pàgines del Quixot. El llibre va ser publicat en dues parts, la primera en 1605 i la segona deu anys més tard. I en la segona part el Quixot visita Barcelona. En concret són els capítols des del 60, on explica la seva trobada amb el bandoler que el porta a la ciutat, fins al 65, on es narra la seva derrota a les platges de Barcino.
“BÉ SIGUI VINGUT A LA NOSTRA CIUTAT EL MIRALL, EL FANAL, L’ESTEL I EL NORD DE TOTA LA CAVALLERIA ERRANT”
El Quixot visita Barcelona per un motiu concret. Aprofitant l’èxit de la publicació de la primera part, un escriptor decideix continuar les aventures de l’enginyós gentilhome, és el conegut com Quixot anònim o de Avellaneda (per qui ho signa). Cervantes enutjat davant tal gosadia perpetra una venjança i en la seva segona part desmenteix la informació i la història del que narra Avellaneda i si el fals Quixot acudeix a Saragossa (com el mateix Cervantes havia anunciat al final de la primera part) li canvia la destinació i dirigeix els seus passos a Barcelona. Així a la ciutat comtal estem encantats que aparegués un fals Quixot que porta al genuí a visitar-nos.
SIS ESCENARIS QUIXOTESCOS PER LLEGIR EL QUIXOT
Els que desitgin llegir el Quixot pels carrers de la ciutat poden fer-ho en ple centre històric, aquests són els sis escenaris quixotescos de la ciutat que proposem.
Els primers capítols, els de l’arribada a la ciutat de el “més boig dels entenimentats i el més entenimentat dels bojos”, els podem llegir davant la Casa de la confraria de la Santíssima Sang en la plaça del Pi i recordar que, camí a Barcelona, el cavaller i el seu escuder troben un grup de reus penjats en la forca. Segons el costum de l’època la justícia deixava els cossos dels ajusticiados per escarmentar als visitants que venien a la ciutat amb fosques intencions. La casa en la qual proposem detenir-nos, es reunia una confraria que tenia com a missió recollir de les forques els cadàvers dels ajusticiats i donar-los cristiana sepultura.
Seguim a l’estret carrer de Perot el Lladre que, entre reixes, uneix el carrer Portaferrissa amb la del Pi. Aquest carrer porta a la memòria al bandoler Perot Rocaguinarda (Roque Guinard en el llibre) qui serà el guia que acompanya al gentilhome cavaller fins a la platja de Barcelona. Encara que el carrer sembla que no està precisament dedicada al bandoler sinó a un cavaller aragonès anomenat Pedro Lladre Ridaure, és un bon lloc per recrear-nos amb la trobada del Quixot amb la seva guia, el just atracament al que vas agafar i la seva partida: “Per camins desusados, per dreceres i sengles encobertes, van partir Roque, el Quixot i Sancho amb altres sis escuders a Barcelona”.
L’estada del Quixot a la ciutat es pot recrear en diversos llocs. Un dels més coneguts és la Impremta Cormellas, situada en el número 14 del carrer del Call. La façana de l’edifici presenta un esgrafiat en el qual apareix representada la impremta. Si el Quixot ens hagués visitat i hagués viscut les aventures que li atribueix Cervantes, s’hagués traslladat aquí en la seva visita a una impremta, el màgic lloc on sortien els llibres que li van tornar boig. “Va succeir, doncs, que anant per un carrer, va alçar els ulls el Quixot, i va veure escrit sobre una porta, amb lletres molt grans: Aquí s’imprimeixen llibres, del que es va acontentar molt, perquè fins llavors no s’havia vist impremta alguna i desitjava saber com anés”.
No gaire lluny, en el Pas de la Ensenyança, apareix un curiós anunci restaurat no fa molt per l’Ajuntament, es tracta del mag Fructuós Canonge, que recorda un dels episodis més sorprenents de les aventures quixotesques a Barcelona, el diàleg amb el cap parlant a casa d’Antonio Moreno, la persona que allotja al Quixot. “Aquest cap, senyor el Quixot, ha estat feta i fabricada per un dels majors encantadors i mags que ha tingut el món (…) que té propietat i virtut de respondre a quantes coses a cau d’orella li preguntessin”.
Aquesta casa en la qual s’allotja el Quixot hauria d’estar situada al carrer Ample, allí ens trobaríem al Quixot apuntant-se a una balconada, passejant pel carrer muntat a cavall i assistint a una festa amb ball inclòs “van donar tanta pressa a treure a dansar al Quixot, que li van moldre, no només el cos, sinó l’ànima”.
I per acabar les aventures del Quixot en aquesta breu estada barcelonina en el nostre passeig lector arribem a la platja, on comença i acaba la seva estada a la nostra ciutat. L’últim episodi de l’estada del Quixot a Barcelona és la seva derrota davant el Cavaller de la Blanca Lluna, una situació tràgic-còmica com totes les aventures quixotesques. “Aquí va ser Troia! Aquí mi dissort, i no la meva covardia, es va portar les meves aconseguides glòries; aquí va usar la fortuna amb mi de les seves voltes i revoltes; aquí es van enfosquir les meves gestes; aquí, finalment, va caure la meva ventura per mai aixecar-se!” i després d’això va marxar.
LA DE CERVANTES, LA MILLOR LLOA MAI DEDICADA A LA NOSTRA CIUTAT
Camí de casa, el Quixot explica els motius que li han fet anar a Barcelona i en unes breus línies fa una de les millors lloes que s’han fet de la ciutat: “Em vaig passar de clar a Barcelona, arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i correspondència grata de fermes amistats i en lloc i en bellesa, única. I encara que els successos que en ella m’han succeït no són de molt gust, sinó de molta pesadumbre, els porto sense ella, només per haver-la vist”.
UN CARRER I UN PARC PLE DE ROSES
Unes paraules tan belles que han fet que la ciutat tingui, des de sempre, un deute amb l’escriptor, un deute que s’ha saldat amb la dedicatòria d’un carrer. Quan es va derrocar l’espai que ocupava l’antic Palau Reial menor o de la Reina i es va urbanitzar la zona, una dels carrers resultants va ser el carrer Cervantes que des de la cantonada del carrer Palau i Gegants (gegants que no molins) descendeix fins al carrer Avinyó. És un carrer senzill però important en el seu moment, en aquell any 1865 Barcelona començava a créixer fora de les seves muralles i es començava a edificar l’Eixample i la zona era la millor de la ciutat. Val la pena passejar-se pel curt trajecte i admirar les façanes de pedra i les treballades balconades de ferro forjat. Per compensar que la gran Barcelona no tenia un record adequat amb l’escriptor se li va dedicar un esplèndid jardí, situat a l’entrada de la ciutat per la Diagonal. Inaugurat en 1964, el parc Cervantes mereix una visita, especialment a la primavera, quan les més de 5.000 roses que ho omplen estan en plena florida i omplen de perfum l’ambient.
LA CASA DE CERVANTES
Però no acaba aquí el record de Cervantes a la ciutat, en el número 2 del Passeig Colom s’aixeca un vell edifici conegut popularment com la casa Cervantes. És un edifici estret, de planta baixa, cinc pisos i terrat, construït a mitjan segle XVI i que compta amb una decoració austera, reduïda a unes poques finestres gòtiques, una d’elles, en el tercer pis, coronada per una testa que la tradició ha volgut veure com un retrat de Cervantes. No hi ha dades que puguin afirmar que la casa es tracti o no del lloc en el qual es va allotjar l’escriptor però el que sí és clar és que el cap no representa a Cervantes. El savi Martí de Riquer, en un assaig titulat Cervantes a Barcelona (inclòs després en l’esplèndid llibre Per llegir a Cervantes) posa una mica de llum a l’edifici. Riquer afirma que Cervantes va estar a Barcelona en 1610 amb la intenció d’entrevistar-se amb el nou virrey de Nàpols, el comte de Lemos, ja que desitjava formar part del grup d’intel·lectuals que li acompanyaria en el seu virregnat. No va aconseguir entrevistar-se i Martí de Riquer suposa a Cervantes allotjat a l’edifici que ara s’associa amb el seu nom i des d’allí veient el que ocorre a la ciutat. Els seus arguments són literaris i, coneixedor de les obres de Cervantes, ho imagina des d’aquest lloc estudiant la ciutat i així en la seva novel·la Les dues donzelles apareix fidelment reflectit un tumult que en aquells moments va tenir lloc en port barceloní o també entendre que en les aventures del Quixot a la nostra ciutat siguin tan important l’escenari marí: per exemple l’espectacular sol naixent que apunta en la seva arribada a la ciutat (Va donar lloc l’aurora al sol que, un rostre major que el d’una rodela, pel més baix horitzó a poc a poc s’anava aixecant (…) Van tendir el Quixot i Sancho la vista pertot arreu: van veure el mar, fins llavors d’ells no vist) o també l’episodi de les galeres que visiten el Quixot i Sancho (Aquell mateix dia va ordenar don Antonio de portar-li a veure les galeres que a la platja estaven). Sens dubte, s’entén millor el que va escriure Cervantes si ho suposem allotjat a l’edifici del passeig Colom.
Recordant al mestre Riquer em ve a la memòria com explicava que sentia enveja per aquells que encara no havien llegit el Quixot ja que és extraordinàriament gratificant el gaudi de la primera lectura. Només us desitjo que sigueu feliços i gojosos.
