¿A QUIÉN LE IMPORTA LO QUE YO HAGA?

La civilització occidental ens hem desenvolupat molt en la vessant material i tecnològica, a costa, val recordar-ho, de pretendre disposar de la resta del planeta al nostre gust. No sembla importar-nos massa les conseqüències o sobre qui afectem. Sembla que actuem segons una lògica del curt termini. Recordo als anys 90 quan va sortir a la palestra que Nike pagava per treball infantil. Va ser un escàndol. Potser va repercutir en les seves vendes, ho desconec. Sigui com sigui, qui ho recorda? Els “escàndols” s’han anat succeint: que si Inditex, Ikea, H&M… i sembla que plou sobre mullat. Primer ens escandalitzem i després ens vénen amb altres tragèdies que ens fan oblidar les anteriors. A Occident, i generalitzant, ens quedem en el mentre no em toqui a mi…

No obstant això, no ens hem desenvolupat massa en altres aspectes, com la vessant transpersonal. Transpersonal en el sentit de transcendir l’ego i mirar amb empatia a l’altre, en la cosa de posar-me en el lloc de l’altre. Al llarg de la història hi ha hagut personatges concrets i, fins i tot, corrents espirituals que amb la seva presència i els seus missatges han posat l’accent en l’empatia. El que passa que per poder-se posar en les sabates d’un altre, cal fer un cert esforç. I és difícil en un context actual i unes societats que ens empenyen a enaltir l’individu per sobre del nosaltres, i l’individu en el sentit egoic. Com vam veure el mes passat, és difícil sortir-se del mainstream. El Nadal és un clar exemple d’això. Imagino que a pocs se’ls ocorrerà dir “Aquest any mengem amb uns amics”.

Així que una de les peculiaritats del nostre sistema és l’enfocament en allò econòmic i material, a través del capitalisme i el consum. M’imagino sovint al capitalisme com una mena de forat negre que absorbeix (i arrasa) per on passa. Mai en té prou. Ens lliurem a un ritual social, aquest mainstream, que ens diu que per ser feliç cal consumir. De fet, la nostra vida sembla girar entorn a treballar per guanyar uns diners que utilitzarem per cobrir necessitats i, també, per cobrir innecessitats. Quant ens dura la il·lusió de comprar-nos (o rebre com a regal) un mocador, un móbil, un cotxe nou…? A més de l’obsolescència programada, també hi ha una obsolescència induïda. Quant triguem a contactar de nou amb aquesta insatisfacció o, com sovint diem, aquest buit interior? Un buit que ens espanta, perquè es presenta amb voracitat i al qual volem fer callar comprant o consumint experiències. No obstant això la sensació d’insatisfacció contínua allí, insistint.

En teoria ho tenim tot per ser feliços. No obstant això, la depressió, els atacs de pànic, l’insomni, l’angoixa, etc, i molts altres malestars semblen símptomes d’alguna cosa que no acaba d’anar massa bé. Què ens falta llavors? Treballant amb pacients, sovint emergeix una necessitat de contacte i afecte més autèntic i menys de façana. La sensació de solitud és força compartida, juntament amb la de no creure en un mateix (no serveixo) o fins i tot percebre’s amb menyspreu (no m’agrado, sóc un pringat… o la versió més forta em sento una merda). Tot i que, aparentment, ho tenen tot: una feina, una família, fills, amistats. Al verb tenir li donem aquesta connotació de possessió. Així que potser ens hem desenvolupat tecnològicament, materialment però sembla que no ho hem fet en alguna cosa intrínsecament humana: sovint no sabem qui som o què volem realment, tampoc sabem comunicar-ho o demanar-ho i encara menys tolerar la frustració.

Habitualment ens relacionem des de la façana i l’aparença, no fos cas que em mostri vulnerable i els altres ho vegin. La vulnerabilitat i la tendresa no les cultivem o les cultivem poc. De fet, acostumem a parlar-ne com a debilitat o fragilitat. I no obstant això, són el camí cap a un mateix i paradoxalment cap als altres.

Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i a Álvaro Sobrino, membre de la Sociedad de Collage de Madrid, per il·lustrar l’article.

Sa i estalvi