Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
L’art d’estar al bell mig de tot
La primera antologia traduïda al castellà de George Plimpton ja es pot trobar en les nostres llibreries.
L’editorial barcelonina Contra ha fet un regal de gran envergadura als amants del periodisme atemporal. La primera antologia traduïda al castellà de George Plimpton ja es pot trobar en les nostres llibreries, i arriba per empetitir encara més aquesta cosa amorfa, cridanera i babau que denominem periodisme a Espanya. Això va molt de debò, senyors.
Va estar allí, vaja si va estar. Ficat en l’all. Fins a les últimes conseqüències. El dia de la seva mort, George Plimpton (1927-2003) es va portar a terra de malves els millors minuts del periodisme participatiu, com ell ho va batejar, una escola de recerca kamikaze en la qual el cronista no es limitava a observar la notícia: es banyava en ella; la generava, modificava; era part integrant i decisiva de la xarxa. La seva gana de coneixements era tan voraç que no tenia suficient amb veure-ho, volia estar allá. Aquesta pulsió suïcida xopa la cel·lulosa de “El hombre que estuvo allí” (Contra), una compilació d’alguns dels millors articles de periodisme participatiu que el novaiorquès va publicar a “Sports Illustrated” o “Harper’s Bazaar” entre altres capçaleres de prestigi.
Conegut en l’escena literària com un pura sang, editor incansable de la prestigiosa revista “The Paris Review”, elogiat per il·lustres escritors com Norman Mailer, Plimpton va aconseguir revestir els seus relats de l’honestedat punyent del que està allà. I quan dic allà, vull dir ALLÀ. En la seva faceta de periodista esportiu, va exercir de pitcher en un enfrontament contra jugadors de beisbol professionals. Va jugar de porter en els Boston Bruins d’hoquei sobre gel. Va exercir de quarterback en els Detroit Lions en un partit de pretemporada. Es va batre en duel contra el temible boxador Archie Moore, deixant-se l’envà nasal pel camí.
Els seus partits més llegendaris estan en aquest llibre, però aquí no va deixar la seva addicció al càstig físic entre professionals. Els calvaris van ser molts. Plimpton va arribar a jugar una partida d’escacs contra Gary Kasparov, també es va donar de llets amb el púgil Sugar Ray Robinson i fins i tot va perdre la seva fe en els seus dots tenísticas després de ser destrossat pel jugador professional Pancho Gonzales.
En una època en què l’esport hiperprofesionalitzat s’ha convertit en una bombolla impenetrable per a la gent de fora, les arriscades i humilians incursions de Plimpton es llegeixen com a memorables i exòtiques descripcions des de dins. Mai tornarem a llegir alguna cosa semblant. En altres paraules, ell es va prestar a fer el treball brut que la resta dels mortals no ens atrevim a dur a terme. Perquè una cosa és a dir: “aquest gol el marco fins i tot jo” i una altra molt diferent és estar en un rectangle de gespa, amb diversos tipus disposats a trencar-te la tíbia i cinquanta mil persones bramant. Posar-se al bell mig de tot està a l’abast de molt pocs.
La veritat és que tan valuoses com les seves proeses físiques van ser les seves radiografies de personatges, cròniques d’ambient i descripcions d’esdeveniments. Plimpton era un artesà del detall. La seva principal virtut? Arribar a l’essència de l’assumpte i tocar les pinces de l’interès del lector curiós partint de petits senyals, observacions en fred de moments aparentment insignificants que, sumats o i espremuts, acaben sent balises imprescindibles per entendre les asprors i virtuts del retratat. I tot servit amb un sentit de l’humor finíssim, reconcentrat, tremendament efectiu.
En aquesta compilació d’assajos i articles, aquesta habilitat li permet dibuixar perfils de George Bush pare, amb qui juga una disputada partida de llançament de ferradura; Woody Allen, al que dissecciona de forma magistral aprofitant un article sobre el restaurant Elaine’s de Nova York; o Ernest Hemingway, del que destil·la amb finura la seva obsessió competitiva amb Norman Mailer. No obstant això, una de les millors peces està referida al que va anar el seu revers tenebrós (i sembla que amic) durant molt temps: Hunter S. Thompson. L’amo i senyor del periodisme gonzo, el mag de la paranoia, treu el cap en un dels seus articles més divertits. El joc de miralls entre tots dos és deliciós; tan semblants i tan separats per l’abisme de la percepció alterada. Hunter S. Thompson ajustava la realitat al seu distorsionat camp de visió, mentre que Plimpton ajustava el seu nítid camp de visió a la realitat.
Perquè el novaiorquès aportava una mirada arrebatadorament lúcida, a través d’accions pròpies d’un boig embravit per una curiositat insaciable. En “El hombre que estuvo ahí” ens trobem a un tipus capaç de qualsevol cosa per fer-nos arribar la informació més fiable, des del mateix centre de la maleïda tempestat. Definitivament, llegir a Plimpton és fer olor la suor agra del vestuari i escoltar els jabs vertiginosos de Muhammad Ali tallant l’aire davant del mirall; sentir el guant de Archie Moore cruixir-te la napia; no poder-li aguantar la mirada a Willie Mays en el monticle; intentar seguir un disc invisible en un embull de testosterona, patins de fulla i armadures de plàstic… Estar en l’all no és moc de gall dindi, estar en l’all és un art. Si no esteu d’acord, busqueu fotos de l’assassinat de “Bobby” Kennedy, concretament del moment en què diverses persones redueixen a Sirhan Sirhan, el seu executor. Ho heu endevinat: un dels homes que té al pistoler subjecte per la solapa és George Plimpton.
