Vinyetes Noir

Pecadors

Quan els argentins Carlos Sampayo i José Muñoz van començar a publicar les historietes de ‘Alack Sinner’ en el 1975, no sabien que seria el seu gran èxit en el còmic, un que prolongarien durant dècades conforme els seus personatges (i autors) envellien. Concebut originalment com un policíac ambientat a Nord-Amèrica, la sèrie es convertiria progressivament en una “gran novel·la americana” escrita per argentins on el més important seria les atmosferes, el to existencialista i les relacions personals. Els casos de Sinner, expolicia adequadament aterrat, aniria cedint el protagonista a un cor cada cop més nombrós on amb freqüència de focus narratiu es posaria en personatges petits, gent vulgar que apareixia breument per una Nord-Amèrica imaginària per fer-se després un mutis definitiu.

Apareixia en ple boom del còmic adult europeu dels setanta, ‘Alack Sinner’ va exercir una gran influència sobre el seus ambients mítics de jazz-alcohol-tabac i el poderós grafisme de tradició expressionista de Muñoz, un discípul aventatjat d’Alberto Breccia. També animaria a altres autors a oferir la seva lectura personal del gènere negre i policíac, com l’italià Vittorio Giardino amb ‘Sam Pezzo’ (1979-1983) o els espanyols El Cubri amb ‘Peter Parovic’ (1979-83). El francès Jacques Tardi, un apassionat del polar literari, no es quedaria enrera i a partir del 1982 adaptaria diverses novel·les de Léo Malet protagonitzades pel detectiu Nestor Burma. En el còmic espanyol no podem deixar de mencionar a la intensa ‘Taxista’ (1982-91), de Martí, un dibuixant que com a principal influència va tenir a l’estatunidenc Chester Gould, un dels pioners del còmic de crim amb ‘Dick Tracy’. ‘Taxista’ va molt més enllà dels codis del gènere negre i entra dins un univers al·lucinat enormement personal on les petjades de ‘Taxi Driver’ de Scorsese es confonen amb el submón grotesc de putes i yonquis d’una Barcelona que només existeix dins la ment de Martí, un autor amb un gran talent que ha estat més apreciat fora —a Estats Units encara segueixen publicant el seus còmics— que dins el nostre país.

Humor noir

Per la seva part, ‘Torpedo 1936’ (1981-2000) és una incursió gamberra en el subgènere criminal de gàngsters que va gaudir d’un notable èxit internacional fins ben entrat els noranta, gràcies a l’humor negre d’Enrique Sánchez Abulí i el grafisme de Jordi Bernet, un gran dibuixant de l’escola del clarobscur de Milton Caniff, Frank Robbins o Alex Toth. Aquest últim precisament va ser qui va començar a dibuixar la sèrie, però la va abandonar ràpidament al·legant que objecció de consciència: les històries d’Abulí eren massa immorals per ell. En realitat parlem d’un to amoral, cínic i irònic, on el més important és l’astracanada violenta, l’humorístic -tenyit sempre de color molt negre, això sí- i lo satíric. Ambientada a la Gran Depressió americana, el protagonista és un gàngster sense miraments ni cor, un “torpedo” (assassí a sou en argot, no de Chiquito de la Calzada sinó del món criminal de l’època) la brutalitat del qual és tan exagerada que resulta divertidíssima, algo al que sense cap dubte contribueix als diàlegs mal parlats, propis d’un analfabet sicilià que confon les paraules. El toc caricaturesc del dibuix de Bernet, tot s’ha de dir, resulta infinitament més apropiat que el de Toth, molt més seriós. En general, el catàleg de burrades políticament incorrectes de les històries, que inclouen maltractaments a dones i pederàstia, seria impossible de concebre avui. No és una hipèrbola.

Ciutat del pecat

Acabem aquest breu recorregut per les vinyetes negres amb un clàssic recent ben conegut. ‘Sin City’ (1991-2000) va suposar la realització del somni juvenil de Frank Miller, dibuixar el que els editors no li van permetre quan va accedir a la indústria del còmic a finals dels setanta: un còmic de crim. A aquesta saga, Miller, consagrat en els vuitanta amb el seu revisionat de superherois com Daredevil o Batman, va bolcar totes les seves influències de la novel·la hard-boiled, el cinema negre i els còmics de crim, particularment els realitzats per dibuixants com Johnny Craig a l’editorial EC a principis dels cinquanta, però també els còmics de dibuixants com els mencionats Breccia i Muñoz.

El ‘Sin City’ de Miller és una fantasia urbana que sublima amb manierisme els clichés del noir. Tot i així, no es tracta d’un pastitx nostàlgic sinó d’una reelaboració personal dels tòpics del gènere, utilitzat d’una manera deliberadament exagerada que converteix els estereotips en vehicles expressius, produint aquest efecte que Slavoj Zizek ha vist en algunes pel·lícules de David Lynch, el que denomina la «transsubstanciació espiritual dels clichés». Miller, que sempre va apreciar la capacitat subversiva del material de tradició pulp i dels gèneres vernacles del còmic (superherois sobretot, però també, com aquí, la versió específica del gènere criminal que ha generat la tradició del còmic book), acudeix a ells a ‘Sin City’ com a matèria primera per abordar els seus temes personals. El camp de la representació milleriana sempre és mític, larger than life, tot i que el relat sigui lloc dins d’escenaris moderns. El seu tema recorrent és el sacrifici heròic, amb històries protagonitzades per herois foscos, “cavallers d’armadura bruta” amb els que Miller, polemista vocacional, pretén qüestiona al lector dissociant els fins morals dels seus herois, bon, de les seves accions, extremadament violentes. D’aquesta manera planteja les lectures obertes sobre els significat model de les històries.

Desenvolupada en històries autoconclusives estructurades com a novel·les gràfiques, el ‘Sin City’ més perfecte formalment parlant és sense dubte ‘Ese cobarde bastardo’ (1996), protagonitzat per una sort de Harry el Sucio al límit de la senectut, el policia John Hartigan, però aquí preferim el primer de tots: ‘Sin City: el largo adiós’ (1992). ‘El largo adiós’ compta amb un protagonista tan memorable com Marv, un bàrbar bo, un “Conan en gabardina”, en paraules de l’autor, la brutalitat del qual castiga als culpables de l’assassinat de varies prostitutes pot (i ha de) superar a la dels criminals. Anys després arribaria Robert Rodriguez per adaptar ‘Sin City’ al cinema amb la complicitat i codirecció del propi Miller, i actors com Bruce Willis o Mickey Rourke posarien veu i rostre a Hartigan i Marv. Però això, com acostuma a dir-se, és una altra història.