El cop de Gràcia

Em va dir una vegada Alvite que el més interessant d’una dona és el que ignorem d’ella. El que jo ara necessitava per comportar-me com un professional era que la dona que s’asseia a l’altra banda del meu escriptori deixés d’interessar del tot, així que vaig començar a demanar-li informació. “Parli’m de la rajola”, li vaig dir.

“En primer lloc”, va començar, “m’agradaria aclarir que no era una d’aquests souvenirs per a turistes poc exigents, no. Aquells reprodueixen el disseny original d’Antoni Gaudí però estan fets de porcellana, en el millor dels casos, i no pesaran més de cinc-cents grams. Aquesta, per contra, era una autèntica rajola de Passeig de Gràcia, desgastada després de milions de petjades. Jo mateixa la vaig portar a l’estudi. No m’importa confessar que la vaig robar en un descuit dels obrers que treballaven en la reforma de l’avinguda. Al contrari que les llambordes que es comercialitzen, les rajoles reals pesen uns tres quilos i el pas del temps acaba difuminant els motius marins que formen el mosaic de la vorera “.

La seva minuciosa introducció es va veure interrompuda pel so del seu iPhone, tan inoportú com un rot davant l’altar. Mentre el treia de la seva bossa me la vaig imaginar incòmoda entre els swaggers que envolten l’Apple Store al número 1 de Passeig de Gràcia, com un àlbum de l’Ella Fitzgerald col·locat per error en la secció de ritmes electrolatinos. Va silenciar la seva terminal i va continuar parlant-me de la seva rajola.

“Inicialment vaig pensar en col·locar-la com a element decoratiu a l’estudi, però allò no va agradar a la Patricia. ‘Està vella, desgastada i vés a saber quanta merda ha acumulat!’, em va soltar amb menyspreu. Vaig acatar la seva negativa i la rajola va acabar convertida en un petjapapers sobre el meu escriptori, on passaria desapercebut per a ella. Tot allò em va molestar, és clar, sobretot tenint en compte que no massa temps enrere s’havia desentès del restyling de l’estudi, del qual em vaig fer càrrec totalment. En realitat podria dir el mateix de qualsevol aspecte relacionat amb el treball: jo dirigia cada projecte, supervisava als dissenyadors i tenia la decisió final sobre cada proposta. La Patricia només s’encarregava de recollir els premis i codearse amb la flor i nata de Barcelona. No vaig pensar que tot acabaria així quan vaig entrar a treballar per a ella just acabada la carrera “.

Era dissenyadora gràfica i el seu millor treball era ella mateixa. Semblava treta de l’aparador de Santa Eulàlia, si de cas un maniquí fos capaç de provocar un infart de miocardi. Només trencaven el seu total black unes sabates a joc amb el cirera gloss dels seus llavis i el penjoll daurat que reposava sobre l’obertura de la seva brusa amb l’estudiada intenció d’una derringer Remington enfundada en una lliga. “Com es van conèixer la Patricia i vostè?”, Vaig preguntar.

“A la clàssica entrevista de treball”, va respondre amb serenitat. “Patricia era una llegenda del disseny barceloní amb un portfoli enlluernador i una personalitat magnètica. Va ser ella qui em va seleccionar i em va guiar des del principi. Cada dia aprenia alguna cosa d’ella, del seu treball i de la seva extensa biblioteca. Em va presentar a les lluminàries del disseny com el seu “digna successora” i jo em vaig deixar estimar per aquest enganyós món de celebritats i còctels. Connectàvem i, per descomptat, aquesta connexió va acabar superant l’estrictament professional. Lamentablement, Patricia va ser cansant de la seva professió i de mi. Mentre que la seva passió s’apagava, jo vaig reenfocar la meva en mantenir l’estudi a l’avantguarda del disseny, convertida ja en la seva directora creativa en funcions “.

La decoració de l’estudi, que havia visitat el dia anterior, era tan afí al seu caràcter com el seu penjoll d’Après Ski o la seva bossa de Bimba & Lola. L’interiorisme era sobri, delicat i, fins fa poc, en equilibri. El seu cap, per contra, semblava tenir predilecció pels excessos. Li vaig demanar que em detallés les funcions de la Patricia en l’estudi mentre ella exercia de facto com a directora creativa.

“Es dedicava a fer nous contactes i consolidar les relacions amb els clients”. Va fer una pausa per decidir si aniria més enllà. “Allò normalment comportava cuina d’autor, cocaïna i esporàdiques trobades sexuals. Les poques vegades que prestava atenció al disseny era per infravalorar el talent del seu equip, talent que sí que era lloat en certàmens de disseny “.

La seva veu es va tallar, tan amarga com la llet. Va acudir una altra vegada a la seva bossa per treure el seu portacigarrets. Amb una mirada va demanar permís i amb una mirada s’ho vaig concedir, pensant que el fum del tabac la difuminaria prou com per aclarir-me les idees. “Comprenc el seu rancor”, vaig dir comprensiu, “però segueixo sense comprendre aquella nit”.

“Segur que vostè ha tingut alguna nit com aquella”, va assegurar, donant una calada on altres posen un punt i seguit. “Segur que en els seus dies de passant les va tenir, i també les tindrà ara. Són les nits en què no hi ha dia següent, en què un treball s’ha d’acabar si o si. Havien de ser les tres del matí i en l’estudi només estàvem jo i el plotter, que imprimia tot el material que l’endemà a primera hora havíem de presentar si volíem participar en un important concurs de l’Ajuntament. Aquella nit no era la primera en blanc perquè guanyar aquell concurs asseguraria l’estabilitat de l’estudi. Lamentablement, qualsevol estabilitat va desaparèixer quan la Patricia va irrompre després de setmanes desapareguda. Va entrar trontollant i fent pudor a Bombai Sapphire. ‘Aquí tancada no trobaràs xicot, noia!’, va vociferar abans d’omplir l’estudi amb una menyspreable riallada. Després es va acostar al meu Mac i dedicar alguns comentaris despectius als meus últims dissenys. Finalment es va dirigir al finestral i el va obrir de bat a bat, deixant pas a una desagradable nit de gener “.

En aquest punt del relat, la meva defensada es va convertir en la classe dona que cap advocat voldria acompanyar a declarar davant d’un jutge. La classe de dona que no provoca sospirs sinó raneres.

“Crec en el disseny funcional”, ha dit, “i en aquell moment res no em va semblar més funcional que una llosa de tres quilos amb sis arestes afilades. La forta corrent va escampar els documents sobre els quals la rajola descansava. La Patricia, borratxa i absorta en les vistes que el finestral oferia de la Casa Milà, no em va escoltar arribar per darrere “.

No és allò el que el meu defensada va explicar als Mossos d’Esquadra i, com bé va apuntar l’Alvite una vegada, “la sinceritat consisteix a explicar sempre la mateixa mentida”. La commoció per la inesperada mort del seu cap que constava en la declaració havia estat substituïda per aquella descarnada confessió i, el que és pitjor, per una total falta de culpabilitat.

“Aquella decisió no va poder discutir”, va prosseguir amb fredor. “Va assentir amb el cap, clar que va assentir, just abans de desplomar-se inerta sobre el sòl. És cert, no hi ha delicadesa en el so d’un crani esquerdant-se, però la sang de la Patricia sobre les parets i el sòl desprenia l’agressiva bellesa de l’expressionisme abstracte“.

A continuació va descriure fredament com el dia següent va presentar el seu projecte i es va prendre el matí lliure per anar de compres. L’aparador de Loewe no va reflectir ni un indici de remordiment. Aquell era un cas tancat. Li vaig oferir com a únic consell professional que donés un parell de mudes netes a la seva bossa de pell i agafés el primer tren que sortís en direcció a qualsevol lloc. En els dies següents el meu telèfon va estar fora de cobertura per a la policia, em vaig esborrar de la ciutat i vaig dedicar el meu temps a intentar comprendre a aquella dona per a la qual fins i tot l’homicidi era un exercici d’estil.