Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
cuidar-se
A Espanya són molt pocs els que encara dubten a cuidar-se, però, quants de nosaltres estem deixant de banda la gestió emocional? Una part vital per a la salut global.
Encara hi ha algú que dubti en cuidar-se? Sembla ser que l’estat espanyol és un dels paísos on passem per la dutxa més sovint. El tema d’empolainar-se està ben integrat. Dediquem cert temps a arreglar-nos, ens preocupem per vestir més o menys a la moda, anem a la perruqueria, ens apliquem cremes hidratants i altres productes, ens fem la manicura, ens maquillem, practiquem algun esport o exercici físic, seguim alguna dieta per a mantenir la forma. També els homes s’han sumat al carro de cuidar-se estèticament en els últims anys.
Per altra banda, davant una dolència física, lleu o permanent, anem al metge perquè ens recepti el medicament que creu més oportú. I durant el temps que ens digui, ens prenem cada vuit hores aquella pastilleta. I llestos, resolt, ja podem tornar-nos a ocupar al 100% de les nostres vides i trasbalsos.
Ara bé, la salut global implica una altra esfera que, en la meva opinié, sovint deixem de banda: la gestió d’allò emocional.
Quant cas li fas a l’estrés?
Com et portes amb l’ansietat? La portes tu o et porta ella a tu?
Et permets sentir tristesa o enfado?
Expresses les teves necessitats clarament? De fet, saps quines són?
Estàs fent el que vols o el que creus que has de fer?
Quin grau de coneixement tens de tu mateix?
En aquesta columna mensual, vull tractar d’aportar algunes pautes per a ampliar la teva salut des de la Teràpia Gestalt, una branca de la psicologia humanista. L’enfoc d’aquesta teràpia és holístic i amb això vull dir que intenta equilibrar els tres centres que ens conformen com a persones: mental, emocional i instintiu.
En general, ens ocupem dels nostres assumptes i problemes des de la part racional. Descartes va donar el tret de sortida al dir “Penso, per tant existeixo”. I ens ho vem creure del tot. En els últims anys es ve parlant de la intel·ligència emocional, fins el punt de voler incloure l’emocional en l’educació. Ens han ensenyat a teledirigir-nos des del raciocini i no ens han ensenyat a gestionar sentiments ni afectes, per no parlar del instint. Com que es tractaria de reconèixer aquestes parts que també som. No crec que sigui casualitat que la depressió s’hagi convertit en una de les malalties més habituals del primer món. Em sembla que tenim l’èmfasi posat exclusivament en l’estètica i la fisiologia. Per utilitzar una metàfora, com que estaríem pretenent posar maca la façana d’un edifici afectat per aluminosi.
