Els Còmics de Carlos Vermut: la peça que falta

“Tu, que ets un tio normal i corrent, com som la majoria, com de fill de puta et tornaries per recuperar algo que has perdut?”, es preguntava Carlos Vermut, i li preguntava implícitament al lector, quan va abordar la seva primera novel·la gràfica en solitari, El banyan rojo (Dibbuks, 2006). Aquella posta de llarg no va passar desapercebuda i va obtenir quatre nominacions en els premis del Saló del Còmic de Barcelona, els més importants de la indústria del còmic espanyol. La mateixa pregunta ètica segueix de fons en els dos llargmetratges que ha dirigit Vermut fins avui, Diamond Flash (2011) i Magical Girl (2014), dos de les pel·lícules més extraordinàries dels últims anys, espanyoles o no: fins on ets capaç d’arribar per aconseguir allò que desitges, i quines són els conseqüències.

Carlos Vermut (Carlos López del Rey, Madrid, 1980) procedeix del món de les arts gràfiques. Va estudiar il·lustració i es va foguejar amb campanyes de publicitat, treballs d’animació i dibuixos per a mitjans impresos com El Mundo o Man. En el còmic va debutar al costat del guionista Pedro Belushi amb Mighty Sixties (Amaníaco, 2001) i diverses historietes en solitari per a fanzines. En el 2006, després d’abandonar la seva feina a una productora d’animació perquè s’“estava aborrint”, Vermut guanyava els Premis Injuve de còmic i publicava El banyan rojo, un conte adult amb cruels dilemes morals i girs argumentals poc convencionals ambientat en una Índia mitològica, que va tenir una càlida acollida i inclús va generar un blog en homenatge a nombrosos dibuixants. Les influències del manga, l’animació contemporània i el nou còmic francès (Joann Sfar, Christophe Blain i altres) confluïen en una veu personal que ja evidenciava un talent notable i prometia grans coses pel futur.

A les històries breus recopilades l’any següent a l’àlbum Psico Soda (Dibbuks, 2007) s’afermaven noves característiques que han forjat la seva personalitat com autor: el gust per treure fora de context la iconografia de gèneres tradicionals de ficció per jugar amb les expectatives de l’espectador, l’afició al misteri que no acaba de desvelar-se -la “peça perduda” del puzle- i allò mundà com a base per a construir les escenes. La descontextualització d’elements de gèneres tradicionals segueix sent un recurs fonamental a les seves pel·lícules -el superheroi a Diamond Flash, el noir en el cas de Magic Girl— que planteja al públic preguntes sobre la ideologia i la moral subjacents en aquells clixés de ficció, preguntes obertes i sovint difícils de respondre. Per la seva part, l’àlbum Plutón BRB Nero. La venganza de Mari Pili (Astiberri, 2009) va ser la incursió de Vermut dins l’univers d’Álex de la Iglesia, un còmic que desenvolupava una sèrie de televisió emesa a La 2 i incidia en els aspectes més absurds d’una comèdia de ciència ficció ja en origen over the top.

Llavors Vermut estava dirigint els seus passos cap al cinema amb la realització de diversos curtmetratges i els seu primer llarg, Diamond Flash, una pel·lícula de culte estrenada a Internet que la seva edició en DVD (Cameo, 2012) incloure un àlbum amb historietes de diferents autors inspirades en el film. Sense temps ja per dibuixar, Vermut tornaria però a les vinyetes amb el que fins ara és el seu treball més surrealista en el còmic, Cosmic Dragon (¡Caramba!, 2012), un còmic de grapa de només 24 pàgines que parteix d’una premisa argumental de Dragon Ball, el manga del seu admirat Akira Toriyama, per seguir els camins morals inesperats… i escatològics. L’element tragicòmic, característic de la seva obra, està present igualment a Cosmic Dragon, el mateix que aquella aparent facilitat per aplicar el·lipsis abismals i una atenció al detall que posa el focus en els diàlegs i la demora narrativa en la resolució de les escenes. “Les coses necessiten un temps per ser explicades i per convèncer a l’espectador de que allò que li estàs explicant val la pena ser explicat”, afirma Vermut. És allò que els japonesos anomenen “ma”, algo que han après del manga i del cinema asiàtic. També de Tarantino i Almodóvar. Com en ells, la forma és fonamental dins l’univers de Vermut, i en Cosmic Dragon la forma és ja brillant en tots els aspectes: narració, dibuix, color. En aquell còmic d’aparença modesta i segones afilades reapareix així mateix la seva exploració dels límits de la ficció popular al voltant de codis de gènere molt recognoscibles sota una perspectiva diferent, igual que el tema de la misèria de l’home corrent o el qüestionament dels rols tradicionals de l’heroi i el dolent. “M’agrada la complexitat, m’agrada fer històries cada cop més sofisticades en quant a la narració, als personatges”, explica Vermut, perquè “el que importa són els personatges, no la trama”.

Si es pot resumir la idea de la pel·lícula en un sol dibuix, hi ha pel·lícula. Així és el pensament de Vermut, una lògica visual que estructura les històries a partir de la imatge. Magical Girl, estrenada el passat cap de setmana, és, a més del film que l’ha consagrat com la nova esperança del cinema espanyol (Concha de Oro en el Festival de San Sebastián), un nou homenatge al manga: el títol fa referència al subgènere del còmic japonès (maho shojo o magical girl) protagonitzat per nenes amb poders o objectes màgics. I serà un innocent desig infantil inspirat per aquells còmics japonesos el que va desencadenar una trama circular de desitjos adults les ones concèntriques dels quals relacionen a successius personatges, una trama dels gestos i objectes que tenen un valor simbòlic i al mateix temps narratiu. Personatges que tenen un passat misteriós, és a dir, es deixa a la imaginació de l’espectador: la peça que falta en el trencaclosques. Igual que aquella Constitució de la biblioteca pública que ningú consulta.

Més Vermut:

Alguns dels seus curtmetratges: Maquetas (2009) i Don Pepe Popi (2012)

Sobre els còmics de Carlos Vermut: 1, 2 i 3