Guerres del Segle XXI (I)

El còmic contemporani també s’ocupa de la realitat dels conflictes internacionals, tal i com testifiquen diverses obres recents sobre Palestina/Israel. És el cas de dos treballadors del dibuixant estatunidenc Joe Sacco (1960), mestre del còmic periodístic especialitzat en investigar zones del món en conflicte com Palestina, Bòsnia durant la guerra amb Sèrbia o Iraq després de la invasió dels Estats Units. Llicenciat en periodisme i avui col·laborador en mitjans com The Guardian, Sacco es va donar a conèixer en els noranta amb els seus reportatges en còmic sobre la vida a Gaza, a on va viatjar en el 1991 per investigar la Primera Intifada, un treball plasmat a la novel·la gràfica “Palestina. A la franja de Gaza” (1993-1996).

De Sacco s’ha dit que ha actualitzat en el còmic el llegat del Nou Periodisme pel seu rebuig a determinades actituds de la premsa corporativa, la seva preocupació per la història marginal i el seu correlatiu qüestionament de la història oficial al donar veu a col·lectius poc representats en mitjans convencionals. El propi fet d’utilitzar el còmic com a mitjà, al marge dels canals periodístics corporatius, i de que Sacco s’autofinança els viatges a les zones en conflicte l’han garantit la independència editorial.

En tant autor de còmics, Sacco és hereter en bona mida de la tradició del còmic underground autobiogràfic iniciada a inicis dels setanta, la mateixa de la que procedeix el Maus (1978-1991) d’Art Spiegelman; una tradició que, como ha senyalat Charles Hatfield, rebutja la fantasia i la ficció per promoure la història, el reportatge, l’assaig i la memòria. Els principals referents del còmic per a Sacco són de fet Robert Crumb, el gran mestre del comix underground, i Will Elder, un dibuixant satíric conegut per les seves col·laboracions amb Harvey Kurtzman, el fundador de la revista MAD i pare espiritual del underground nord-americà. De la tradició periodística Sacco va escollir com a mestre de capçalera a George Orwell, i de la literatura de Céline va aprendre l’ús de la frase curta.

En els seus còmic periodístics, Sacco acostuma a incorporar-hi la narració del procés de realització del propi reportatge, inclosos els testimonis contradictoris o coincidents -en ocasiones de les dues parts en conflicte-, les pistes falses de la seva investigació i les al·lusions al material descartat, i a vegades compara els testimonis recavats en els últims titulars de premsa sobre els mateixos fets per mostrar l’ús ideològic del llenguatge periodístic. Amb tot això ve a assenyalar que qualsevol notícia arriba ja filtrada al lector, en quant al relat que explica algú. Per la mateixa raó Sacco s’introdueix com a personatge de la seves historietes, un element del còmic autobiogràfic que té una finalitat dins les seves obres periodístiques: novament, fer-se visible a l’autor del relat, per no ocultar el seu punt de vista i mostrar la fal·làcia de l’”objectivitat” del periodista. Per exemple, en el seus treballs sobre els palestins Sacco no amaga la seva tendència a favor d’aquests, però al mateix temps persegueix l’honestedat en tant a la qualitat crucial d’un periodista. “Els palestins no són angelets, inclús encara que jo pugui estar d’acord en que es mereixen un Estat propi“, explica Sacco l’autor d’aquestes línies en una entrevista en el 2002 publicada a Rockdelux. “Quan ells deien coses que m’ofenien, o que jo sabia que ofendrien al lector, seguia pensant que era important transmetre-ho honestament”.

L’autor va tornar a Gaza fa deu anys per investigar a fons dos obscures matances de civils palestins a mans de soldats israelians que van passar allí en el 1956, durant la crisi de Suez, de la que tot just havia quedat rastre documental. El resultat va ser la monumental “Notas al pie de Gaza” (2009), quatre-centes pàgines que ajunten el passat —reconstruït com a història oral mitjançant múltiples testimonis- i el present dels palestins, sovint superposats a la mateixa pàgina gràcies al disseny que permet el còmic. D’aquesta manera Sacco estableix les relacions entre la violència del passat i la d’un present on l’autor, que un cop més es dibuixa a si mateix realitzant la investigació, mostra l’enderrocament de cases palestines com a represàlia israelita o les notícies sobre el nou suïcida palestí immolat.

De la seva primera estada a Gaza Sacco mai va oblidar “el fang. I també la sensació de que res anava a canviar mai”, recordava en el 2002. “A veure, hi ha coses que han canviat. La majoria a pitjor. I tot i que els israelians encara no han realitzat a Gaza el mateix tipus d’atacs d’aquests dies a la franja nord, és evident que poden fer-ho quan vulguin”. Desgraciadament, com podem veure aquests dies, Sacco no s’equivocava.

Més: Bernardo Vergara, historietista conegut pel seu treball a mitjans com El Jueves, Público, El Diario.es o el recent Orgullo y satisfacción, va publicar en el 2013 “Palestina. Un vistazo al pasado, una mirada al presente”, un magnífic còmic documental de 20 pàgines on revisa també les relacions històriques entre la història de violència -i de terrorisme, per cert- sobre la que els jueus van fundar l’Estat d’Israel i el present dels palestins. La història és de lliure difusió i pot descarregar-se gratuïtament des d’aquí.

I per conèixer en un context històric més ampli la relació entre Orient Mitjà i el principal aliat d’Israel, Estats Units, és igualment recomanable Los mejores enemigos. Una historia de las relaciones entre Estados Unidos y Oriente Medio (Primera Parte. 1783-1953) (2011), una novel·la gràfica de Jean-Pierre Filiu, historiador expert en el món àrab, i el dibuixant David B., del qual el segon volum acaba de publicar-se a França.