Menja, resa, estima, reneix

Potser hi ha llibres més inspiradors, bons i propers que “Menja, resa, estima” d’Elizabeth Gilbert, però avui me n’he recordat. Aquest llibre, una mica autobiogràfic, ens explica com una vida modèlica es pot transformar en no-res de sobte en un sol sospir. La protagonista ho té tot: un marit, una casa bonica i una feina que li agrada. Però passa alguna cosa, potser un “clic” en la seva ment, que capgira la seva vida i, després de perdre-ho gairebé tot, emprèn un viatge per buscar-se a si mateixa. I tria la “dolce far niente” romana, l’espiritualitat índia i la passió balinesa.

La història i els seus detalls no tenen ja més importància, però sí que en té aquest punt d’inflexió en què decideixes marxar. De vegades, ni tan sols necessites que la teva vida sigui un desastre. Pots tenir-ho tot, com la protagonista del llibre, però en el fons saps que alguna cosa no funciona, que alguna cosa no va bé. Quants grans -o petits, em serveixen igual- viatgers deuen haver passat per una cosa així? Quants deuen haver pensant “Què punyetes estic fent amb la meva vida? No és això, el que vull?”. I marxen per buscar alguna cosa, de vegades no saben ni què, ni com, ni quan, però parteixen. Els viatges semblen ser una mena de teràpia ideal per a aquells que volen renéixer. Ideal per als que volen fer un “reset” en la seva vida, sigui per les raons que sigui. Perquè aquests viatges no són més que això: veure les ruïnes d’una vida, per començar a construir-ne una altra.

El viatge pot ser dur. O no, potser és fàcil. Això ho diuen tots en tornar. Tots els que han marxat diuen que el més difícil és donar el primer pas, volar. És curiós com la vida ens enganya. Ens adonem que vivim tancats en una gàbia però és tan bonica -o potser és lletja però al final és la nostra gàbia- i és tan necessària -això ens ho repeteixen cada dia- que quan ens adonem que som els únics que tenim la clau per obrir la porta la por s’apodera de nosaltres. Què hi deu haver allà fora? Podré volar tot sol? I si em passa alguna cosa? I si no trobo el que busco? I si quan torni la meva gàbia ja no hi és? I si, i si, i si, i si… Els eterns “i si”. Sincerament, crec que el millor que ens pot passar és que, en tornar, la gàbia hagi desaparegut. Segurament ho farà i es tracta d’això. De treure els lligams, de ser lliure, de no seguir cap guió perquè ja no hi ha guió per seguir.

He començat aquest article parlant del llibre “Menja, resa, estima”. Crec que no estaria malament acabar també amb aquest llibre. Però aquesta vegada jo no diré gaire més, us en deixo una cita: “La regla de la física de la recerca ve a dir una cosa així: si tens el valor de deixar enrere tot el que et protegeix i et consola, la qual cosa pot ser qualsevol cosa com la teva casa o vells rancors, i embarcar-te en un viatge a la recerca de la veritat, ja sigui interiorment o exteriorment, i si estàs disposat que tot el que et passi en aquest viatge t’il·lumini, i si acceptes com el teu mestre tot el que et trobis en el camí, i si estàs preparat sobretot per afrontar i per perdonar algunes de les realitats molt dures de tu mateix, llavors la veritat no et serà negada.”

La veritat, el camí, el renéixer us espera allà fora. Si voleu trobar-los o simplement buscar-los, endavant ocellets. Voleu.