#Laculturanoesunluxe

No anem a descobrir que el teatre és cultura i no entreteniment però actualment triomfen dues obres de teatre al Romea que busquen la reflexió en l’espectador i agiten les seves ments i sentiments.

D’una banda tenim Oleanna on David Selvas s’adapta el Mamet més punk i afronta amb èxit les dificultats de comunicació de l’ésser humà.

I de l’altra tenim la revelació de l’any passat, es d’un lloc nominada a tres premis butaca amb la seva lluita per explicar la barrera de la incomunicació de l’amor.

Reunim a la protagonista de Oliana, Carlota Olsina i el director de Sé de un lugar,  Iván Morales per fer un repàs a la situació actual de la cultura.

Iván Morales: Carlota, quan comença Oleanna, la veu en off de Boixaderas rep el públic amb el missatge: “La pujada de l’IVA ha sigut 01:00 vergonya …”

Carlota Olsina: El públic cada dia aplaudeix en escoltar aquest missatge, és una iniciativa que m’encanta, suposo que ha sorgit d’Adetca,

IM: No només la cultura està amenaçada, que ho està sempre, sinó ara també els ingressos de la cultura. Són les grans empreses com ADETCA les que poden llançar aquests missatges. Realment és un absurd la pujada de l’IVA.

CO: La veritat és que aquest inici de temporada teatral l’hem començat tots amb la por al cos, començar la temporada amb una pujada de l’IVA tan brutal … Omplir 400 butaques amb aquesta pujada de preu …

IM: Aquesta pujada d’IVA ha estat un “torpede” cap a les indústries culturals perquè aquest IVA no repercuteix només a l’artista, repercuteix en l’acomodador, el tècnic, en tota la gent que treballa a la indústria cultural. I el més preocupant de l’IVA és la delimitació del públic, quin tipus de gent pot venir al teatre. Jo sóc feliç quan veig que el públic que ve és molt heterogeni, gent rica, gent sense recursos, … Aquesta és la missió de la cultura, que ens uneixi a tots, i amb aquesta pujada d’impostos s’està privant de cultura a un ampli sector de la societat. I després hi ha l’eliminació de subvencions …

CO: Sí, bé però en moments de crisi es busquen alternatives i vies paral · leles on es crearan productes originals

IM: El problema és que ens hem acostumat a viure en la cultura de la subvenció, però no només cultural, també en el món industrial i sempre han hagut “llestos” que s’han aprofitat. Però si l’opció és el neoliberalisme total i la cultura és vàlida només en els resultats econòmics que ofereix com producte, aquesta tampoc és la solució. Perquè en aquests termes només hi ha espai per Torrent i El Impossible, i em semblen collonudes les dues, però si només hi ha espai per això no tindrem una cultura sana. Un grup de gent, una nació necessita una cultura en què reflectir per poder treballar la seva identitat, una nació sense cultura és molt perillosa i és un grup de gent que no es vol a si mateixa. Perquè la cultura és un mirall i si tu no vols mirar-te al mirall és que no et vols.

CO: En el moment actual ser actor s’ha convertit en un acte polític, però no només els actors, qualsevol treball s’ha convertit en un acte polític amb aquestes repressions econòmiques. Però no hem d’oblidar que el teatre ha de ser moltes coses, fins a un mer entreteniment, i amb IVA o sense IVA nostra professió ja requereix implicació

IM: Sí, per exemple el teu paper en Oleanna és molt polític.

CO: Sí, molt reivindicatiu, que té coses a dir i amb un gran sentit reivindicatiu. El que m’encanta de Oleanna és posa les cartes sobre la taula i sobretot en el moment que vivim toca la fibra, a un li tocarà el tema de l’educació, a un altre el de la incomunicació, a un altre l’abús de poder.

IM: I a tu què et toca?

CO: A mi l’abús de poder i la incomunicació, són els dos temes que m’han atrapat dels centenars que Mamet proposa amb Oleanna, centenars de propostes per pensar, reflexionar. Sense necessitat de posicionar, jo prefereixo no posicionar, dubtar i seguir pensant.

IM: Sense posicionar et veig implicada com mai en aquesta obra, d’altra banda crec que és l’única manera de treure endavant una obra de tan sols dos actors.

CO: Sí, defensar el text a mort, sinó es quedaria en un discurs intel · lectual. Són discursos, són paraules que cal treballar des de l’estómac per donar-li força. Vosaltres amb Sé d’un lloc també treballeu des de la comporta.

IM: Sí, nosaltres tenim el referent d’Eric Rohmer i la seva idea és que les persones parlem i parlem però tenim un altre motor, Rohmer també és molt moralista però té una amabilitat cap a l’ésser humà que Mamet no té en absolut. Potser aquesta diferència es reflecteix en les diferents reaccions del públic.

CO: Sí, de Oleanna els espectadors surten revoltats, i amb ganes de lluitar per la situació que vivim i de Sé de un lugar surten amb un bon rotllo positiu-pensatiu. Aquestes reaccions són les que volem provocar i això diferencia el entreteniment de la cultura. Encara l’IVA actual ens posi a l’alçada d’entreteniment i no de cultura hem de seguir emocionant, fent sentir i pensar. Encara que sense tancar la porta al mer entreteniment.

IM: Donar entreteniment si, però remenant l’espectador. Utilitzar les eines de l’entreteniment per fer cultura. Una cosa que políticament no interessa, per exemple … Itàlia, Berlusconi, un home que venia d’editar revistes porno i de cantar en creuers, la imatge pura de l’entreteniment brut, què ha aconseguit amb els seus canals de televisió i la seva política? Crear diverses generacions de ciutadans que no volen plantejar coses, que no lluiten …

CO: Això si que m’irrita, la televisió, ¡la televisió no és cultura! Com pot ser que una eina tan poderosa que es cola a totes les cases i no s’aprofita per difondre la cultura. Reivindiquem les retallades culturals, però també hauríem de reivindicar que passa amb la “caja tonta”.

IM: Potser nosaltres siguem la primera generació que busca qualitat en televisió, que busquem el que abans es buscava en el cinema, per exemple The wire és per a nosaltres com El padrí per als nostres pares, però això són excepcions. Per exemple a Sé d’un lloc parlem de Homes, dones i viceversa, és un programa que em torba, perquè el que et diu és que la millor sortida professional de la joventut és anar a un gimnàs, prendre esteroides, prostituir-te una mica i si passes per aquí podràs comprar-te un cotxe, fer bolos a discoteques i com aquest molts programes. Si agafes la tele com una esponja els joves d’avui es poden quedar amb el missatge que no cal estudiar ni lluitar, la via d’èxit és la prostitució televisiva. Si això és el que provoca la televisió en lloc de provocar el pensament i la curiositat vivim en un país que se’n va la ruïna.

CO: Els programes culturals estan en extinció, tenim l’últim cas del Bestiari, pots estar d’acord amb l’esquetx, considerar vulgar o no …

IM: Jo el 99% de la programació la considero vulgar i el que realment em sap greu és que tot un equip humà es queda sense feina per això i no obstant això un mosso d’esquadra pot fer mofa de les seves agressions o un polític dir barbaritats però cap dimitirà.

Al Bestiari s’han equivocat, jo crec, pots provocar, per exemple Mamet és un provocador però és un geni, tots ens equivoquem alguna vegada però n’hi ha que fan de l’equivocació un estil de vida i no pringuen mai.